catala_menorca

Introducció i antecedents:

baleares_peninsula

La travessia del Canal de Menorca és una travessia de llarga distància molt poc coneguda, segurament degut a que l’últim nedador que la va realitzar va fer-ho 37 anys abans que jo.

La idea va sorgir pocs mesos després de completar la de l’Estret de Gibraltar. Llavors, tenia en ment anar a provar de creuar el Canal de la Mànega, però tenint en compte el salt que significava, vaig creure oportú buscar algun altre repte preparatiu per poder afrontar amb garanties l’anomenat “Everest dels nedadors” o “English Channel”.

Em vaig plantejar realitzar una travessia per etapes i recórrer tota la Costa Brava, des del Cap de Creus fins a Blanes. També cobrir el trajecte de Barcelona-Ciutadella amb relleus… i finalment escollint el Canal de Menorca, probablement per tenir la mateixa distància que el Canal de la Mànega.

Un dels factors claus de la meva decisió, va ser conèixer a la Montserrat Trasserres, doncs ella és la única nedadora espanyola que va realitzar-la el Juliol de l’any 1969.

 

Crònica del nedador:

Nedador: Miquel Suñer Comalat
Data: 19 de juliol del 2009
Lloc de sortida: Cap d’Artruitx (Menorca)
Lloc d’arribada: Cap de Freu (Mallorca)
Hora sortida: 04:50
Hora arribada: 17:09
Distància real de nado: 39.4 Km
Duració de la travessia: 12h 19m
Temperatura de l’aigua: 25 ºC
Embarcació de suport: SENSACIONS
Pilot: Biel Cerdà / Damià Díaz
Entrenador: Jordi Jou

Acompanyats: Joan Suñer, Bernat Serdà, Cristina Reig, dos càmeras d’IB3.
Fiscalitació: Alfredo Romero Yuste (Capità Marítim de Ciutadella). Filmació IB3.
Preparació prèvia: 700Km en piscina, 100Km al mar.
Condicions meteorològiques: Marejol a maror amb mar de fons del nord les 2 primeres hores. Mar plana les següents 8 hores. Marejol amb vent força 3 direcció sud amb forta corrent de componet sud de quasi un nus de velocitat les darreras due hores.

La travessia del Canal de Menorca ha estat una experiència única que crec que no oblidaré mai. I dic única perquè el mar és un medi canviant i ple de sorpreses… i tal com diguem els surfistes, cap onada és igual a l’anterior…
La matinada del diumenge el mar em tenia reservades vàries sorpreses per posar a prova la meva fortalesa mental i física. La visualització de la travessia era molt clara: havia de nedar els primers 20 kilòmetres (distància ja coneguda) administrant molt bé l’energia i reservant forces i a partir d’aquell moment anar passant hora a hora sense obsessionar-se amb arribar. Doncs bé, si una cosa he après és que al mar, els plans serveixen de poc. Va resultar que sortir de nit, per tal d’aprofitar al màxim la bonança pròpia d’aquestes hores, no va servir de res. Les dues primeres hores vaig nedar amb mar de fons del nord degut al temporal del dia anterior que em colpejava la cara i em desestabilitzava fent-me invertir molta mes energia de la necessària en cada braçada
. L’angoixa de nedar de nit i veure siluetes de meduses passar per davant el focus que m’il·luminava el camí va fer que el començament fos una autèntica prova d’autosuperació. Amb la sortida del sol, el mar es va anar calmant i els meus pensaments negatius també. Va ser llavors on vaig tenir un període de 8 hores en què vaig nedar molt concentrat. El ritme de braçades per minut era molt bo i constant (46-48). Inclòs em permetia fer bromes amb la tripulació durant els pocs segons que duraven els avituallaments. Semblava que les coses sortirien bé i cada hora que passava, hora 6, hora 7, pensava que ja estava batent el meu record personal d’hores nedant sense parar. Molt en el fons, sabia que la previsió advertia de marinades (vents tèrmics) direcció sud a la costa de Mallorca, però preferia pensar en positiu. Va ser llavors quan, i amb tota la bona intenció del món, l’equip de persones que m’acompanyaven varen decidir canviar el criteri de comunicació amb mi. Fins aquell moment m’informaven de la distància recorreguda, el temps invertit i les braçades per minut en una pissarra cada vegada que parava. Doncs varen creure oportú seguir informant-me de la distància però, restant. No sé si degut al cansansi o al començament de l’entrada del vent i la mala mar, vaig començar a obsessionar-me amb que m’estaven enganyant. Durant les dues últimes hores es van viure moments de nervis i incertesa per part de tothom. La corrent i el vent en contra cada vegada eren més forts i la distància recorreguda entre les parades era menor. Recordo que vaig demanar que la embarcació no s’allunyés de mi gaires metres, necessitava tenir la meva gent el més aprop possible ens aquells moments tant difícils. Sovint, quan una onada no em deixava fer la braçada correctament, feia crits de ràbia a sota l’aigua. Els últims 1.500 mtrs varen ésser, sens dubte, els mes llargs de la meva vida. En arribar a Mallorca, em vaig enfilar a la roca i li vaig fer un petó. El meu somni s’havia fet realitat i tot el patiment dels últims mesos havia valgut la pena. Tothom de l’embarcació es va posar a aplaudir i jo també les aplaudia a ells, ja que sense ells no ho hagués aconseguit. Moltes gràcies a tots!!

Història:

Kendall Mellor

Octubre del 1968 (16h i 18m)

Montserrat Tresserras

16 de Juliol de 1969 (21h i 7m)

Dellys Beynon

18 de Juliol del 1971 (16h i 9m)

Kevin Murphi

8 Octubre del 1972 (15h i 41m)


Fotos: